HISTÒRIA - Biografies

RAFAEL CASANOVA I COMES

Il-lustre polític nascut a Moià (Bages) poc després del 1660. Era fill de Francesc Casanova i Solà, propietari rural i antic batlle de la vila, i de Maria Comes i Sors, de Lliçà de Munt (Vallès Oriental). Féu la carrera de dret a l'Estudi General de Barcelona, on es doctorà en 1686 o ja abans. En 1696 es casà amb Maria Bosch i Barba.

El 25 de gener de 1706, per mort del conseller tercer de Barcelona, Jacint Lloreda, fou desinsaculat el substitut al càrrec. Correspongué d'ocupar-lo a Rafael Casanova. Hem de mesurar l'eficàcia en el càrrec pel nomenament de ciutadà honrat amb que l'afavorí l'arxiduc, el Carles III dels catalans, el 6 de febrer de 1707.

Com a ciutadà honrat assistí a les sessions del Braç Reial de la famosa Junta de Braços inaugurada a Barcelona el 30 de juny de 1713. Entre les primeres mesures adoptades figurà, l'11 de juliol de 1713, la creació de la Junta Secreta de cinc persones, destinada a estudiar les propostes emeses pel tinent mariscal Antoni de Villaroel, cap de les forces catalanes. El fet que un dels membres d'aquesta Junta fos Rafael Casanova ja palesa l'especial consideració de què gaudia aleshores.

Atacada Barcelona el 25 de juliol següent, la ciutat resistí amb èxit la violenta pressió enemiga. En aquesta avinentesa, el 30 de novembre de 1713 Casanova sortí anomenat conseller en cap. A causa d'aquest nomenament, Rafael Casanova i Comes es convertia en la primera autoritat municipal. El càrrec duia aparellat el grau de coronel de la Coronela, la milícia ciutadana dels gremis, que era la base més nombrosa de la guarnició, i encara el títol de cap militar de la plaça. Sotmesa la ciutat a un espantós bombardeig d'artilleria per sembrar el terror, dirigí el complex conjunt de mesures que calia arbitrar diàriament per a la prossecució de la lluita.

Durant els dies 12, 13 i 14 d'agost, en produir-se els primers assalts contra Barcelona, cruentament rebutjats, Casanova estigué present, amb zel extraordinari, de dia i de nit, a diversos punts de perill a l'avantguarda. La desesperada situació de la plaça, on restaven pocs homes indemnes i la fam causava grans estralls, impulsà Berwick -comandant de forces assaltants- a proposar la rendició, en data 3 de setembre. Casanova, remarcant l'estat en què es trobaven i anunciant que la reserva de pólvora no cobria sinó les necessitats de dos o tres dies, exposà la conveniència de gestionar un armistici de dotze dies.

La proposició de Casanova no fou compartida per la majoria a l'assemblea de la Junta de Braços, i la lluita continuà.

El dia 11 de setembre, s'adreçà al sector del Portal Nou. Casanova retrocedí a la Casa de la Ciutat, per treure'n la bandera de Santa Eulàlia, tan venerada pels barcelonins, i capitanejar amb ella un contraatac que aplegués les darreres reserves combatives. Ja amb la bandera, voltat d'un seguici de prohoms que l'escortaven, s'avançà cap al baluard de Jonqueres, a l'esquerra de la línia de combat, mentre altres contraatacs eren planejats per Villaroel al centre i a la dreta. Devers les set del matí, la batalla prosseguia, molt cruenta.

Sobre la muralla de Jonqueres es produí un xoc formidable. Casanova, enarborant la bandera i voltat dels prohoms d'escorta, arrossegà al contraatac diverses companyies de la Coronela i tota la participació popular que hom pogué afegir encara. La lluita fou molt intensa i prolongada, probablement la més ferotge dels rabiosos combats d'aquella jornada.

Rafael Casanova rebé una bala que li travessà la cuixa, mentre lluitava aferrissadament prop de la gola del baluard esmentat, sobre dos quarts de nou del matí. Aleshores hagué de cedir la bandera al comte de Lanuça, protector del braç militar. A Casanova se'l traslladà al col·legi de la Mercè, on li fou practicada una primera cura. Després de caure la ciutat en mans de les forces del rei Felip, temerosos amb fonament de la repressió enemiga, alguns familiars i amics de Casanova decidiren, davant la impossibilitat d'organitzar-li una fugida que no hauria resistit, de fer-lo passar per mort.

El 1719, aprofitant segurament una amnistia, Casanova reaparegué en públic i tornà a exercir d'advocat a Barcelona. Ja en 1737, Casanova es retirà a viure a la propietat de Sant Boi. Hi morí el 3 de maig de 1743.

Diccionari Biogràfic , vol. I, albertí editor, Barcelona: 1966, p. 490-494.