HISTÒRIA - Escrits

DICTAMEN ACOMPANYATORI DE LA PONÈNCIA

DE LA CONSTITUCIÓ PROVINSIONAL DE

LA REPÚBLICA CATALANA

Impossibilitat d'entesa amb Espanya

M'haig de referir a la darrera de les previsions contingudes al Projecte Constitutiu de la Independència catalana : el de les possibles però condicionals relacions polítiques entre Catalunya i els nuclis peninsulars hispànics ; i el caràcter exacte de l'únic vincle d'entesa i de relativa unió que la voluntat independent del poble català podria pactar, tal volta, amb aquells nuclis nacionals, en l'esdevenidor.

Més encara, cal fer memòria d'alguns antecedents històrics, per comprendre exactament la qüestió i per justificar en tots els conceptes l'actitud de la voluntat i de la consciència separatista de Catalunya, enfront d'Espanya.

L'evolució dels sentiments polítics de la Renaixença Catalana, parteix d'un ideal autonomista, o sigui de la fórmula més o menys sincera d'un govern propi per a Catalunya, dintre de l'Estat espanyol.

La primera concreció política d'aquest ideal autonòmic de Catalunya va derivar-se de les ensenyances federalistes de Pi Margall, per l'adaptació capriciosa, de "particularisme" que en va fer a la nostra terra Valentí Almirall ; i en les seves suggestions, com és sabut, va calcar les seves la Unió Catalanista al 1892, a les famoses Bases de Manresa. Aquestes Bases han constituït l'únic projecte de programa de govern del catalanisme, durant molt de temps. La Lliga Regionalista va acceptar-lo amb lleugeres variants, aquell programa. I se'l feren seu també altres nuclis dretans, en principi, pel reconeixement que a les Bases es feia del vincle federatiu que podríem dir-ne clàssic, entre Catalunya i l'Estat espanyol.

En l'aspiració federativa a l'estil pimargallà, hi han convergit durant molt de temps dretes i esquerres catalanes. I en obsequi d'aquella, quan el catalanisme evolucionà en sentit nacionalista, va propagar Cambó aquella incongruència ideològica de : "Monarquia ? República ? Catalunya !". Incongruència, diem i al nostre entendre ben escandalosa (per més que en certa manera l'hagués exposat abans, teòricament, Almirall), perquè és indubtable que, en el terreny de les idees, a cap judici patriòtic modernament culte no li pot ésser indiferent d'escollir entre dos règims de condició tan antitètica.

El nexe del sistema federatiu com a solució del problema catalanista és, doncs, relativament modern, car, com hem recordat, data de la concepció política de Valentí Almirall. En canvi és d'arrels més profundes i antiquíssimes, a Catalunya, l'ideal i el sistema confederat, provenint dels temps gloriosos de la nostra independència i del nostre imperi marítim històric.

Les propagandes de les doctrines polítiques de Pi i Margall, si bé no penetraren a la consciència del poble, determinaren en les generacions continuadores de la Renaixença Catalana, una mena de culte per allò que tenien de promesa de govern a favor de Catalunya.

Si tots aquests antecedents no haguessin bastat per donar puixança a l'autonomisme català, hi haurien contribuït de sobra la importància i la transcendència pràctiques que les organitzacions federalistes de grans pobles del vell i del nou món han tingut. L'exaltació que els mateixos principis adquiriren per motiu de la Guerra Mundial, i, en bona part també la defensa teòrica que del federalisme venen fent els pensadors i publicistes més destacats d'Espanya i, com herald dels contemporanis, José Ortega y Gasset.

De les Bases de Manresa ençà, tots els programes polítics formulats per partits o moviments generals d'opinió catalana, tots convergiren, doncs, en l'aspiració autonòmica federativa entre Catalunya i l'Estat espanyol, amb monarquia uns i amb república altres. Però la concreció més recent de totes les que s'han definit pel catalanisme, en sentit orgànic, van ésser l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, aprovat per la reunió de parlamentaris catalans reunits amb el Consell de la Mancomunitat, com a derivació del plebiscit d'ajuntaments i de forces representatives en general de la nostra pàtria, el 1918.

Aquell Estatut va ésser formulat amb tanta covardia i incloïa tal mesquinesa d'atribucions autonòmiques per a Catalunya, que meresqué una protesta formidable en contra per part del nostre cabdill, Francesc Macià.

Aquell estatut, però, equivalia a una pauta constitucional, que si de seguida l'hagués acceptat i aplicat el govern espanyol, potser hauria pogut frenar, llavors, l'avenç del separatisme català. Tot i que, com dèiem, aquell Estatut contenia disposicions o clàusules minses, molt inferiors, en certs conceptes, a les Bases de Manresa, puix que aquestes estableixen que Catalunya havia d'ésser sobirana del seu govern interior, i en canvi, l'Estatut reservava al Parlament espanyol la facultat d'anullar els acords dels poders regionals.

El govern espanyol va escamotejar aquell projecte d'estatut d'autonomia, bo i lliurant-lo a l'estudi minuciós d'una Comissió Parlamentària adversa a Catalunya, i el va arxivar, després, indefinidament. Insensats, intransigents per sistema, els governants espanyols es negaren, aleshores com abans i sempre, a satisfer les demandes de llibertat de Catalunya. Però no van reparar que amb aital negativa empenyien el patriotisme català cap a l'únic camí que quedava obert : el separatisme revolucionari.

L'ideal separatista va intensificar-se, naturalment, a Catalunya, com una derivació lògica de l'escamoteig que en mans del centralisme va tenir aquell Estatut. D'aleshores ençà, les generacions catalanes cultes van comprovar que, atesa la manera d'ésser de l'Estat espanyol, i els prejudicis sistemàtics del rei i de les camarilles polítiques espanyoles contra Catalunya, mai no serà possible entre aquesta i aquells, una solució cordial del problema català.

La fórmula, doncs, de Cambó, l'esperança en un possible moviment de franca i mútua entesa entre totes dues parts, per basar-hi tan sols una autonomia minsa, aquesta fórmula quedava fracassada i s'acabà d'esvair totalment d'ençà de l'adveniment de la Dictadura.

Els catalans de consciència s'adonen clarament que si la consecució del govern propi de Catalunya hagués de dependre de plàcet espanyol, mai no seria possible. L'Espanya oficial, els governs espanyols, no voldrien transigir mai, a les bones, amb el patriotisme català. Com a màxim, d'ara endavant, com abans, encara que per atzars transitoris es fes objecte a Catalunya d'algunes concessions, aquestes resultarien inestables i precàries i serien arrabassades després, a la primera ocasió que els atorgadors trobessin oportú.

Si no volgueren ni saberen respectar la Mancomunitat de Catalunya, que arribà a constituir una estructuració incipient de govern català semiautonòmic, com és possible que cap consciència catalana pugui posar el menor crèdit a la illusió, que ja resulta sospitosa i enutjosa, d'una entesa cordial amb Espanya, per alliberar Catalunya ?

La història i la filosofia de la història, a més, als qui n'hem fet estudi no per simple diletantisme cultural, sinó per treure'n lliçons, especialment polítiques i patriòtiques, ens ensenya això que també han deduït alguns espanyols estudiosos i reflexius : 

Que Espanya no ha sabut resoldre, mai, cap problema de llibertat. I que per ésser incapaç de fer-ho, va anar perdent a bocins tots els territoris de l'imperi colonial, a la immensitat del qual no s'hi ponia el sol, no és lògic, ni reflexiu, ni assenyat, ni digne, de creure que ho faci l'Espanya oficial d'avui, la mateixa d'ahir i de sempre, l'Espanya dels reis absoluts austro-borbònics, dels vàlids i de les oligarquies insolents. L'Espanya arrogant dels governants, dels aristòcrates, dels "hidalgos", dels agutzils i fins dels governants autoritaris. L'Espanya dels militars pinxescos i sense respecte per l'estament civil. L'Espanya de les intransigències clàssiques i dels arxi-sabuts "principis d'autoritat" contra els principis del dret, de la raó i de la justícia. Per consegüent, no és possible ni és honrat de creure que, amb aquesta Espanya tossuda, irreflexiva, funesta, incapaç d'escarment ni d'esmena (segons frase espurnejant del memorable patrici cubà D r Lluís Esteve Romero), pugui mai oferir de bona fe a Catalunya, o concordar-hi lleialment, la solució indispensable del problema catalanista.

El separatisme català és, doncs, a més d'una maduració de la nostra cultura i de la consciència del nostre poble, un teorema dimanant materialment de l'escandalós fracàs que d'ençà de la Renaixença política, han tingut les collaboracions i les esperances dels partits de Catalunya, amb els governs centrals successius.

Les noves generacions catalanes ja n'estan fartes del vell sistema collaboracionista. Encara que demà es tornés a la "normalitat" d'abans del tretze de setembre del 1923, el patriotisme català d'avui es giraria d'esquena a les tàctiques electorals, o s'aprofitaria, com a màxim, d'aquest recurs per expressar el seu rebuig contra la realitat política que pesa damunt de la vida i dels anhels irreductibles del nostre poble.

Fracàs de les fórmules autonòmiques

Ara bé, per profundes que siguin les conviccions separatistes, a Catalunya, és ben segur que l'ideal d'independència, per això mateix que no es té com a fi únic, sinó com a mitjà de lliure i progressiu expandiment de les iniciatives i de les activitats catalanes en tots els ordres, no vol pas convertir l'alliberament català en una muralla simbòlica d'isolament o en una torre d'ivori per desentendre's dels problemes i deures que dimanen de la seva situació geogràfica i del seu veïnatge, especialment, amb les altres terres peninsulars.

Catalunya vol i necessita, sobretot i per damunt de tot, separar-se de l'Estat espanyol. Per recobrar la pròpia i plena sobirania, sense limitacions ni ingerències estranyes de cap mena. Per refer l'organització estatal de les restes de la nostra nacionalitat. Per a què tots els drets indispensables de la dignitat racial i de la dignitat de l'esperit liberalíssim i democràtic del nostre poble, es trobin reconeguts, aplicats i garantits. Per a què les iniciatives, el geni i els esforços nobles de l'estudi, del treball i de la decisió dels catalans, tinguin un ambient propici d'entesa i d'estímul. Per a què Catalunya, per entusiasme progressista dels seus fills, es posi en camí d'ésser un empori de civilització i un Estat modèlic, en tots els conceptes.

La consecució d'aquests ideals, està demostrat que és absolutament incompatible amb l'hegemonia espanyola. Mentre l'Estat espanyol continuï essent un organisme artificiós, sense arrels en la consciència ni en la voluntat ciutadanes de Catalunya. Mentre els polítics i els governants espanyols s'entossudeixin a no voler capgirar a gratcient l'organització estatal arbitrària que barreja i confon, amb anivellacions monstruoses, distints pobles i s'entesti follament a voler refondre en una de sola les distintes ànimes de les nacionalitats peninsulars, no serà possible que convisquin amb harmonia. Els catalans no podran conhortar-se de pertànyer a l'Estat espanyol. Ni Espanya, com va preveure Lloyd George, no farà mai les paus amb Catalunya.

El fonament de la política regionalista i de totes les prèdiques de Cambó, com se sap, es basen en el supòsit que es pugui aconseguir, algun dia, una entesa cordial i serena entre l'Estat espanyol i Catalunya, per resoldre pacíficament el nostre problema patriòtic. I la distància que allunya més l'ideal separatista, de les tendències cambonianes, ultra el sentit humanista del nostre programa, consisteix, precisament, en la ferma convicció que nosaltres tenim sobre la impossibilitat que mai pugui sobrevenir aquell moment fantasiós de voluntària i cordial entesa entre Catalunya i Espanya.

Hem explicat i justificat prou aquest convenciment, per a què calgui insistir-hi. En tornarem a fer esment, no obstant, com antecedent indispensable per exposar una de les característiques del nostre projecte de Constitució que de primer antuvi pot semblar antitètic o, com a mínim, incongruent amb el separatisme català : el principi relatiu a la possible confederació de Catalunya amb altres nacionalitats ibèriques.

Ja recordàvem a bastament la concomitància de totes les organitzacions partidàries del catalanisme en el principi federatiu teòric indeterminat, de Pi i Margall. Un estudi més detallat revelaria, però, que en el mínim d'aquest principi, tal com l'entenien els catalanistes de la Renaixença Catalana política, no hi veien només la virtut d'una coordinació autonòmica entre les facultats regionals i les del govern central, sinó un ideal, per bé que un xic boirós, de llibertat i de sobirania polítiques per als catalans, dintre de Catalunya.

Valentí Almirall, en parlar dels greuges que podia allegar Catalunya, ja en el seu temps, digué que aquells greuges legitimaven, no sols el catalanisme, sinó també QUALSEVOL SENTIMENT MÉS ACCENTUAT I MÉS ENÈRGIC i ben explícitament va declarar, àdhuc, que si el catalanisme regionalista es deturava en un punt que no arribava al separatisme, no era per manca de dret, sinó perquè (aleshores) no era convenient d'exercir-lo.

Destrieu les Bases de Manresa i les hi trobareu també, les demostracions lluminoses del suprem ideal català. De sentiment, d'intuïció, els devots de la Unió Catalanista volem suposar que n'eren com ho som nosaltres mateixos, de separatistes. És a dir, la volien tan integral com aspirem nosaltres a aconseguir-la, la llibertat de la pàtria catalana. Dintre, però, de les realitats, de les possibilitats i de les conveniències d'aleshores, el pont, el camí més planer que hi veien, per la predicació i l'apropament d'aquest ideal, era l'acceptació, de la fórmula autonòmica que preconitzava Pi i Margall, mitjançant el pacte, per constituir la unitat mal dita "nacional" de les "províncies espanyoles".

Els recels, les incomprensions, les agitacions successives creades pels partits dinàstics contra el Renaixement polític del catalanisme, l'induïren a parlar hipòcritament o amb sordina de cara a Espanya i especialment de cara a Madrid. La defensa d'interessos econòmics egoistes, la conveniència de mantenir les collaboracions dels homes representatius de la Lliga Regionalista en els governs de l'estat, acabaren per aglutinar tot un conjunt insincer de pseudo-opinió favorable, a l'entorn d'aquella teoria federalista.

El mite de l'Espanya Gran, definit per Prat de la Riba i convertit en bandera de patrioteria espanyola per Cambó, no incloïa res més que el supòsit de la fórmula federal històrica, però indecisa de Pi i Margall. La mateixa Mancomunitat, què venia a ésser, en resum, sinó un isolat engranatge de la coordinació autonòmica propugnada per la Lliga Regionalista ?

Lluís Duran i Ventosa, en el seu llibre "Regionalisme i Federalisme, va establir, per bé que de manera molt confusa, les diferències essencials que ell hi veia entre el federalisme científic o modèlic, basat en la unió permanent de dues o més nacions, per constituir un sol estat polític, i el federalisme pactista teòric de Pi i Margall, incapaç de satisfer en la pràctica, a criteri de Duran i Ventosa, les aspiracions polítiques autèntiques de Catalunya.

Aquest llibre de Duran i Ventosa, malgrat els errors d'apreciació i les desconeixences que conté del sistema pimargallià, contribuí molt a desviar del federalisme els nacionalistes de Catalunya.

La desfeta, però, del principi federalista de Pi i Margall en la consciència del patriotisme català, va accentuar-se més i més, després de veure l'obra minsa de retrogradació en aspiracions polítiques que va ésser concretada en l'Estatut de l'autonomia aprovat per l'Assemblea de Diputats de Catalunya, el 25 de gener del 1919.

En aquell projecte d'Estatut, Catalunya no quedava lliure de governar-se interiorment com cregués oportú, puix que al seu damunt s'erigia el poder d'un Governador General, representant del centralisme espanyol, amb facultats de dissoldre les cambres legislatives. I es reservava, a més, al Parlament d'Espanya, la declaració de nullitat de qualsevol acord del Govern de Catalunya que a criteri del Parlament espanyol constituís una extralimitació. Amb tals controls, quines garanties podria tenir, en cap temps, l'autonomia de Catalunya ?

El concepte federatiu de Pi i Margall no arrenca del dret immanent que tota nació té a la seva independència. Arrenca de la teoria del pacte successiu, el qual no pot satisfer, realment, avui, l'ideal de govern propi de Catalunya. Aquesta ha recollit ja prou escarments i té prou experiències per no creure més en cap fórmula autonòmica que, pel fet d'ésser condicionada per l'Estat espanyol, ho fóra sols de nom i a precari. Perquè dependria del caprici circumstancial del govern d'Espanya o de la voluntat no menys aliena d'altres components de la hipotètica federació espanyola.

Catalunya rebutja la federació a l'espanyola

Cal repetir-ho : el separatisme català necessita i vol, abans que res i per damunt de tot, la consecució i el reconeixement integrals de la personalitat i de la independència de Catalunya. Necessita i vol desjunyir-se de tot vincle polític amb l'Estat espanyol. Vol que el poble català sigui amo i sobirà dels seus destins, totalment emancipat de qualsevol hegemonia i de tota ingerència forasteres. Vol ordenar els seus assumptes interiors, el seu règim constitutiu, la seva estructura estatal, la seva vida jurídica nacional, de manera libèrrima, en possessió inqüestionable de tots i de cadascun dels atributs, orgues i funcions d'una pàtria lliure.

Aquest ideal és ja prou definit, prou justificat i arrelat a la consciència del separatisme català per a què mai més pugui reduir-lo les persecucions governatives espanyoles, ni disminuir-lo les propagandes i les tàctiques maquiavèlliques dels elements conservadors de Catalunya. Serà, doncs, inútil, tot el que es pugui cometre contra aquest ideal, tan legítim com indestructible. Ideal que la incultura dels seus enemics espanyolistes podran qualificar-lo com els plagui, però del que nosaltres no hem de donar-ne compte a ningú, perquè és producte de la nostra reflexió i del nostre lliuríssim lliure albir.

I bé. ¿ Quin punt de franca comunicació podria trobar-se entre aquest ideal i l'aspiració partidària d'una república federal espanyola ? Cap, francament, per part del separatisme català. Hem de dir les coses sense eufemismes i cal que definim clarament aquest punt. Una simple federació, no ja de tipus pactista, però tampoc de mena clàssica, encara que inclogués tots els antics reialmes peninsulars, no illusiona gens ni mica el separatisme català. Explicarem perquè.

Catalunya, com a component d'una federació espanyola, no gaudiria de govern propi per regir-se com volgués. Tota vegada que gran part de les seves atribucions particularíssimes haurien de quedar subjectes o subordinades a les facultats deliberadores del Parlament federal i a les executives del poder també federal. Per "generosos" que poguessin mostrar-se aquests poders amb cadascuna de les regions que integressin la federació, sempre aquestes autoritats centrals, per instint atàvic castellà, trobarien els mitjans d'envair atribucions individualíssimes de Catalunya o de cohibir l'exercici de l'autarquia catalana.

Aquest perill d'intromissió sistemàtica de l'instint castellà contra Catalunya, no deixaria d'evitar-lo un tipus de federació espanyola pimargallana. Perquè al seu interior, cap estat integrant no podria promulgar-se llur Constitució, ni esmenar-la o reformar-la sense el consens del senat federal. I Catalunya, en això, no pot avenir-s'hi ; perquè necessita fixar-se la seva Constitució política i totes les lleis adjectives, no per concessió aliena, sinó per dret propi i per voluntat plenament lliure i sobirana.

El separatisme té el deure de ser previsor, també, en aquest aspecte del seu esdevenidor patriòtic. I per això rebutja per endavant tota solució d'avinença política amb Espanya, que no pugui regir-se amb independència interior absoluta dels nuclis nacionals de la Península. Això només podria aconseguir-se mitjançant el reconeixement previ de la independència catalana per part de les actuals regions espanyoles, quan s'emancipin, en la forma que puguin, de l'Estat espanyol ; i estiguin en condicions de voler-se constituir en estats republicans lliures.

Aleshores, no sols entre Catalunya i aquests estats, sinó també amb sincronia amb les Balears, Canàries i àdhuc amb Portugal, podria establir-se entre totes aquestes terres, no una federació rígida, on la vida interior de cadascuna hagués d'emmotllar-se al límit igualitari de facultats que fixés la Constitució federal, sinó una confederació amb plenes garanties perfectament fixades en el mateix pacte confederat, per assegurar en profit mutu la plena sobirania del règim interior respectiu de cadascun dels nuclis independents que volguessin concórrer a la formalització d'aquesta aliança.

Les condicions amb què Catalunya podria així confederar-se, serien aleshores producte de la voluntat directa del poble català i mai no podrien ésser burlades ni interpretades malèvolament contra la sobirania interior catalana, ni de cap dels estats afins.

D'aquí en podria eixir una veritable unió de les terres peninsulars. La vertebració natural concebuda, ideada, per José Ortega y Gasset ; i l'única Espanya Gran acceptable. Perquè la seva representació orgànica no implicaria cap autoritat capriciosa, cap hegemonia imposada, cap símbol odiós contra els drets propi de les terres unides, ni cap poder perillós contra els interessos i dignitat respectius.

Únicament d'acord amb aquest esperit, considerem possible que Catalunya pugui coordinar lliurement, en el futur, la seva independència amb la vida pròpia d'altres organismes estatals peninsulars. Així, d'acord amb aquests respectes mutus, es regien la confederació catalano-aragonesa i les unions històriques voluntàries entre Catalunya i els regnes de València, Mallorca i fins amb Castella.

Únicament així, mantenint cadascun dels estats la independència pròpia de llur personalitat política, podria esdevenir realitat el nou superestat confederat que el separatisme català declara possible, dintre d'aquests respectes.

Pel que fa les condicions, garanties i abast de la possible confederació, el text del nostre Projecte Constitucional és prou explícit, per tal que mai no pogués ser burlada per aquest camí, la voluntat i la independència perdurables de Catalunya.

Justificacions finals

Resumint. En el Projecte de Constitució que ens ha aplegat, s'ha tingut en compte de fixar, d'emmotllar, de coordinar i de complementar, les iniciatives coincidents i destacades de totes i de cadascuna de les respostes enviades a la Comissió organitzadora de l'Assemblea. I la coordinació plebiscitària d'aquests criteris esdevé el text constitutiu dels drets, les llibertats i els deures amb els quals el consens democràtic d'una nació d'esperit modern com Catalunya, pugui començar a regir-se des de l'endemà de la independència.

De manera global, el separatisme català ja els tenia exposats, els seus principis fonamentals : el mateix senyor Francesc Macià, com a capdavanter genuí de les forces separatistes, havia assenyalat aquests principis en distints reports, declaracions, discursos i proclames. Algunes d'aquestes inserides al llibre "La Catalogne Rebelle". Segons aquests principis fragmentaris, ningú no ignora que el separatisme català, és, en resum, antimonàrquic, liberalíssim, amic d'una vertadera justícia social del proletariat i partidari en últim terme, d'una unió confederada condicional i perfectament generalitzada amb altres terres ibèriques.

Fins avui, però, les circumstàncies no havien deixat que el separatisme català concretés les seves aspiracions en una plataforma política. Ni que representacions o delegacions autoritzades de les forces separatistes es reunissin en Assemblea o Convenció per conèixer la voluntat plebiscitària del patriotisme català. Per fixar aquesta plataforma i proclamar lliurement, sense ingerències espanyoles, sense noses ni compromisos de cap mena, quina hauria d'ésser la Constitució inicial de la próxima República Catalana.

I això darrer, que no ha pogut fer-se a Catalunya, a França ni a cap altre país d'Europa, ens és possible de fer-ho a l'Havana, coincidint sortosament amb la vinguda del cabdill i apòstol màxim dels nostres ideals, el venerable Francesc Macià.

Tanmateix, és ben interessant, explicable i justificat que el separatisme català compleixi aquesta missió en sòl americà, precisament a l'última de les nacionalitats americanes emancipades del domini espanyol. Així els independentistes catalans, obedients tal volta a un designi patriòtic misteriós, hem vingut a enfortir i a proclamar els nostres anhels damunt la terra heroica on les arrogàncies incorregibles de l'espanyolisme despòtic varen ser abatudes. I on tingué merescut i vergonyós desastre l'imperi superb en el qual, ni un sol minut en el rellotge de la Història, no s'hi ponia el sol.

Hem volgut que sigui aquí, a la República Cubana, a l'escenari i a l'ambient evocadors on dues generacions de màrtirs i d'herois van oposar tota mena d'esforços i de sacrificis en lluita exemplar contra les intransigències de l'absolutisme espanyol. Hem volgut que sigui aquí, on la representació plebiscitària de l'ideal independentista de Catalunya s'aplegués a l'escalf de les institucions i de les simpaties fraternes de la Cuba lliure, per a millor inspiració dels nostres sentiments patriòtics i a la vegada com una mena d'escarni davant del món, a les tossuderies espanyoles, tan obstinades i cegues avui contra el legítim patriotisme català, com ho foren fins al darrer minut d'ésser llençades d'aquest país.

Si l'Espanya oficial o l'Estat espanyol tinguessin consciència, haurien calculat tot el què n'haurà de resultar, del viatge del nostre estimadíssim cabdill a través d'Amèrica. I per contenir les derivacions revolucionàries d'aquest viatge, haurien rectificat sense pèrdua de temps, la insensata i recalcitrant política opressora que sostenen contra Catalunya.

Però Espanya, els pseudo-estadistes espanyols, no creuen en avisos providencials ni en lliçons de la història. Espanya va obstinar-se a ignorar els consells dels reformistes i les reclamacions de l'autonomisme cubà. I sols a darrera hora va implantar a corre-cuita una paròdia de règim autonòmic sense eficàcia, acceptat únicament per uns quants homes reflexius d'aquesta terra, més que per altra cosa, per aprofitar-ho com a mitjà de defensa a favor de molts elements cubaníssims que sense aquest vincle accidental amb les acaballes del poder espanyol, haurien sofert venjances terribles.

Tampoc a Catalunya no han servit de res les campanyes i les reclamacions successives dels organismes regionalistes i nacionalistes. Tot el procés evolutiu de la Renaixença política del poble català, ha esdevingut inútil i lluny de convèncer l'Estat espanyol, ni decantar-lo a concessions autonomistes, ha fet tot el contrari. Ha declarat facciosos els atributs i els símbols més respectables de la personalitat i de l'ànima catalana. Ha destruït la Mancomunitat de Catalunya, ha enderrocat o arrabassat tot vestigi públic de sentiment i d'esperit autòctons. I ha fet més cruel i més ignominiós que mai, l'esclavatge moral del nostre poble.

Enfront d'aquestes experiències històriques, d'aquestes realitats actuals, el patriotisme català no pot ni ha de pensar en cap altre camí que la violència, per deslliurar-se del domini espanyol. És convenient, d'ara endavant, que tot el món vegi decidit el separatisme català, a recórrer altra volta i quantes vegades calguin, als procediments revolucionaris per recobrar la independència catalana. I és convenient també i fins i tot necessari, que tant propis com estranys, tant els amics com els enemics de la nostra causa nacional, no puguin allegar ignorància ni establir confusions sobre què volem, per què ho volem i com ho volem, els separatistes de Catalunya.

Josep Conangla i Fontanilles, 1928