HISTÒRIA - Escrits

DECLARACIÓ DE FRANCESC MACIÀ

( JUDICI A PARÍS SOBRES ELS FETS DEL PRAT DE MOLLÓ 20 DE GENER DE 1927)

President. - Si no compreneu suficientment el francès, no us estigueu de dir-m'ho, cridarem un intèrpret.

Se us acusa d'haver posseït, a França, en 1926, sense estar-hi legalment autoritzat, armes de guerra, cartutxos, municions o un dipòsit d'armes diverses, delicte previst i castigat per l'article 3 de la Llei del 24 de maig de 1834.

Se us acusa també d'haver posseït, sense autorització i sense motiu legítim, artefactes i matèries mortíferes o incendiàries, o explosius diversos, delicte previst i castigat per la Llei del 19 de juny de 1871, modificada per la Llei del 18 de desembre de 1893.

No heu estat mai processat. Les referències que tenim sobre vós us són favorables. Aquesta mateixa fórmula d'acusació serà seguida per a tots els vostres coinculpats.

Henri Torrès. - Senyor President, puix que parleu d'una fórmula que pot ésser aplicada a tots els conjurats catalans, voleu permetre el coronel Macià de fer una breu declaració?

President. - Potser serà preferible que jo acabi de llegir els càrrecs presentats contra el coronel Macià.

Henri Torrès. - Com millor us plagui, senyor President.

President. - Els càrrecs de què se us acusa són els següents: (El President del Tribunal procedeix a la lectura de la Requisitòria que fa especialment referència al coronel Macià).

Ara, coronel Macià, teniu la paraula.

Macià. - Senyor President, abans de respondre a les vostres preguntes, em permetré de fer-vos, amb tots els respectes, unes declaracions en nom de tots els meus companys inculpats.

Serà menys penós per nosaltres asseure'ns ací sota la denominació de delinqüents de dret comú, si abans podem proclamar l'esperit enlairat de la gran causa que servim i per la qual anàvem a sacrificar les nostres vides.

Som ciutadans d'un poble que ha estat lliure i que vol tornar a ser-ho. Refugiats a França i tenint plena consciència que els drets dels pobles i dels homes a fer-los prevaler mai no prescriuen, hem continuat treballant per la nostra causa tal com hauríem fet de trobar-nos refugiats en qualsevol altre país del món. És per això que, en marxar vers Catalunya per a provocar-hi l'alçament que ens hauria fet lliures, i tenint molta cura d'evitar qualsevol conflicte diplomàtic per a França, no creguérem cometre cap delicte.

Si existeix una relació entre la nostra expedició i França, serà solament en el sentit d'un interès especial a favor d'aquesta. En efecte, marxàvem cap a combatre un enemic històric de França: Espanya. I per a deslliurar un poble amic del vostre país: Catalunya. Per a transformar una frontera hipòcritament hostil, en una partió que la col.laboració i l'amistat esborrarien aviat. Si la Catalunya oprimida, un dia donà, sota la falsa neutralitat espanyola, catorze mil voluntaris, el dia que fos lliure seria una aliada entusiasta del vostre país. Això ho proclamem no pas amb l'esperit d'una col.laboració en cas de guerra, sinó pensant en la pau i el treball. Una República Catalana independent seria realment un guaita en la Mediterrània, que vetllaria contra qualsevol intent d'atac a França. No seria una amiga del vostre país a la manera que ho és Espanya, la qual dintre un record nostàlgic del seu gran imperi, col.locada al bell mig de les vostres rutes marítimes d'Àfrica, encara rondina en la seva base naval de Maó, que encara està fortificant i adaptant a les exigències modernes, potser per a oferir-Ia al seu amic eI dictador italià com a penyora d'un tractat d'amistat existent entre Itàlia i Espanya.

Nosaltres volem una República Catalana independent que sigui per a vosaltres com una Bèlgica pirinenca, una república que anàvem a conquerir per la violencia, essent aquest l'únic mitjà amb el qual Espanya pot ésser posada a la raó, ella que no ha atorgat mai cap dret a cap poble per ella oprimit, si no és per les armes.

Volem una Catalunya lliure de disposar dels seus propis destins, que no impliquen un nacionalisme retrògrad, ni un esperit exclusivista local.

Volem entrar com Estat independent en el concert dels pobles lliures, puix que no hi haurà pau internacional mentre hi hagin nacions esclaves, privades de veu dintre una Confederació universal.

Volem deslliurar la nostra pàtria catalana de la dominació espanyola que pesa sobre d'ella des del 1714. El nostre ideal democràtic i de llibertat no s'avé amb el de l'Espanya endarrerida, la qual durant la guerra mundial somniava en la victòria dels enemics del dret i de la justícia.

Volem deslliurar 1a nostra volguda pàtria del flagell d'aquesta dictadura militar, representació autèntica de l'Espanya oficial que considera Catalunya com un país conquistat i com la darrera de les seves colònies a explotar. Per l'Espanya oficial, nosaltres els catalans som com els darrers indis que cal massacrar, que cal vexar, que cal terroritzar al fanàtic crit: d'«Or! ... Or! ...», crit que fou la bandera civilitzadora (sic) de l'Espanya al nou món.

Volem expulsar del nostre dissortat país aquesta colla de generals ignorants i despòtics que, al servei de la monarquia espanyola, han profanat les nostres tradicions i festes, han prohibit la bandera catalana, han proscrit la nostra llengua, han tancat les nostres escoles, han destruït l'obra de Prat de la Riba, la Mancomunitat, i totes les seves institucions culturals, han destruït la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, han deportat empresonat i torturat tants de catalans pel sol delicte d'haver volgut escoltar la veu de llur dignitat com a homes.

Volem la nostra República Catalana, independent de tot govern, liberal o reaccionari, monàrquic o republicà, que Espanya ens pugui imposar. La dictadura actual no és més que un altre incident més o menys sagnant en la nostra lluita per la llibertat política del nostre país, pel lliure ús del nostre idioma nacional, per la lliure expressió dels nostres sentiments socials, per la lliure expansió de la nostra cultura, del nostre art, i de tota altra manifestació de la nostra històrica típicament definida. Breu: la nostra personalitat collectiva, la nostra consciència de catalans i la nostra voluntat d'imposar-la, estan per damunt de tota concessió i de tota pròrroga.

Volem la nostra independència nacional, però no dintre l'esperit agressiu i d'odi que sempre ens han atribuït els encegats governs espanyols.

Amb la nostra llibertat, volem la Ilibertat de tots els altres pobles d'Espanya que, igualment com nosaltres, sofreixen l'esclavatge de l'Espanya oficial. És el que dèiem en el Manifest que havíem de llençar al poble un cop entrats a Catalunya; també ho dèiem en l'apel·lació que fèiem a totes les Nacions. Una vegada lliures tots els pobles d'Espanya, acceptaríem tots els lligams fraternals per lliure acord, sense afectar per a res la nostra sobirania nacional. Com que no volem ni podem acceptar, tal com dèiem, són aquests mateixos lligams imposats per la força.