HISTÒRIA - Escrits

LA UNITAT TERRITORIAL

Un valor col·lectivista de les classes populars dels Països Catalans

És, sens dubte, la lleialtat lingüística, el principi en nom del qual els individus s'encoratgen ells mateixos i els seus companys de parla, conscientment i explícitament, a resistir-se a la substitució i a la interferència lingüístiques, allò que ha anat imaginant la comunitat dels Països Catalans. El mercat consumidor editorial del segle XVII, favorable a la llengua imperial, creava unes limitacions tan grans als autors catalans que el que no adoptava l'espanyol era perquè ja tenia en compte el domini lingüístic sencer al qual s'adreçava. Pere Gil justificava la publicació de la seva versió del Kempis en català (1621) perquè, en les poblacions que no es trobaven en camins rals, la llengua castellana no era ben entesa de la gent comuna i les dones no la usaven, mentre que la catalana entrava algunes llegües dins dels regnes d'Aragó i de França, que llavors no comprenia la Catalunya nord, i era parlada en quasi tot el regne de València i en les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i en part de la de Sardenya.

L'expressió “països catalans” va aparèixer per primera vegada, en castellà, en una obra de l'historiador del dret Benvingut Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta), el 1876. Josep Narcís Roca i Farreras ja va usar la fórmula Països Catalans en un article publicat al “Arch de Sant Martí” el 1886. També al farmacèutic i metge barceloní Roca i Farreras, republicà federal intransigent durant la primera república espanyola , es va deure l'ús del mot nacionalisme , abans de Prat de la Riba, per referir-se al catalanisme, i la primera teorització sobre el dret de Catalunya a constituir-se en República sobirana.

Els Països Catalans es precisaren als anys 30 en el programa d'Unió Democràtica de Catalunya com a concreció d'un projecte polític. Estat Català va aportar una visió globalitzadora de la Nació Catalana. Així, a l'any 1942, edità el primer mapa dels Països Catalans, que incloïa Catalunya (amb la part sota l'administració francesa), el País Valencià, les Illes Balears i la Franja de Ponent, i n'impulsà el projecte polític. Paral·lelament, en l'editorial del primer número de “Quaderns de l'exili” (setembre de 1943), portaveu d'un grup mexicà d'exsoldats de la república, dos dels punts que resumien la seva manera de pensar eren: I) “Catalunya, València i Balears són tres Països i una sola Nació. És missió de la nostra època realitzar la unitat nacional dels catalans, valencians i balears en un Estat [dins una Confederació occitana, hispànica, romànica o europea] en el qual siguin emparades les peculiaritats de cada un dels tres Països.” III) “La Nació dels Catalans, Valencians i Balears haurà de mantenir (...) un exèrcit al servei de les institucions pròpies (...).” El Consell Nacional de Catalunya a Londres va aprovar una declaració posicional el 24 d'agost de 1944, davant la previsible victòria aliada, sostenint el punt de vista del Front Nacional de Catalunya, on es proclamava el dret a la llibertat de Catalunya, València i les Balears com també el dret a unir-se federativament si així ho volien. Entre 1945 i 1947, el grupuscle Organització de Resistència Nacional, que considerava les terres de llengua catalana el seu àmbit d'actuació nacional, publicà la revista política “Bandera del Poble Català”, la més ben editada i una de les de més llarga tirada de la clandestinitat.

A partir dels anys cinquanta, es formà a Barcelona una Comissió Patrocinadora del Diccionari Català-Valencià-Balear força nodrida que inicià una activa campanya de premsa, ràdio, conferències, exposicions, fires del llibre, etc. fins arribar a tots els racons de Catalunya. El llibreter i editor Joan Ballester i Canals, delegat a Barcelona de l'Obra del Diccionari, fou un dels promotors de la propaganda de la llengua catalana al Principat i impulsà les relacions culturals entre les terres de parla catalana. La forma Països Catalans s'estén durant aquests anys. Ballester i Canals publica, dins Edicions d'Aportació Catalana, Qüestió de noms (1962), de Joan Fuster, que reforça i difon la nomenclatura col·lectiva apropiada per a l'historiador, l'economista, el polític i el geògraf. Max Cahner publica, dins Edicions 62, Llengua i cultura als Països Catalans (1964), d'A. M. Badia i Margarit.

Revista: Estat Català 80è aniversari, 2002